El matrimoni del capital

Les lògiques sistèmiques estan blindades mentre perduri l’aliança entre l’esquerra progressista i la dreta liberal.

El matrimoni del capital

Les lògiques sistèmiques estan blindades mentre perduri l’aliança entre l’esquerra progressista i la dreta liberal.

L’esperit polític de la nostra època radica en la síntesi de postulats que existeix entre l’esquerra progressista i la dreta liberal. Ambdós corrents ideològics, malgrat que puguin repel·lir-se mútuament en públic, emprar llenguatges distints i nodrir-se de referents contraposats, estan connectats en el nucli doctrinal. Només cal veure com coincideixen sempre pel que fa a les grans qüestions polítiques de la nostra era, les quals són motiu de discussió i enfrontament entre la resta de forces. Fixem-nos, doncs, com ambdues posicions són profundament individualistes; rebutgen les fronteres; neguen els límits a la condició humana; cosifiquen les relacions socials; tendeixen a l’economització del tot el que els envolta; es decanten pels drets i els interessos per damunt dels deures i els valors; es confronten constantment contra la cultura tradicional; prefereixen l’artifici a la naturalitat; critiquen els romanents dels lligams comunitaris i orgànics; s’inclinen cap al contractualisme i no pas cap al compromís; es guien per nocions constructivistes; neguen l’espiritualitat o consideren que la identitat és quelcom que es pot desvincular de l’ésser i la seva història.

El reguitzell d’exemples suara citat constitueix una mostra breu, però clarificadora, del pòsit comú on convergeixen aquestes tendències. La nova dreta i la nova esquerra, les quals s’han tornat hegemòniques en els seus camps respectius, han parasitat o encobert les restes de la dreta conservadora i l’esquerra clàssica. Aquest matrimoni amorf i contra natura s’aguanta perquè la seva unió és útil i favorable a l’expansió del sistema liberalitzat i capitalista que impera actualment. Per tal de garantir l’èxit d’aquest casori, amb la subseqüent pervivència en els seus espais d’influència, cada membre d’aquest enllaç desenvolupa una sèrie de tasques concretes i paral·leles. L’element que els aparella són unes ganes irrefrenables de revolucionar i subvertir la realitat existent. Les avantguardes de la dissolució estan destinades a cooperar perquè els objectius compartits pesen més que les desavinences.

El descosit de l’esquerra postmoderna a la qual fem referència se li ha atorgat la funció de transformar el camp cultural.

El descosit de l’esquerra postmoderna a la qual fem referència se li ha atorgat la funció de transformar el camp cultural. D’ells depèn la creació d’estats de consciència col·lectius en constant canvi i evolució. L’estabilitat i la tradició són els enemics a batre. El seu objectiu és el d’implantar noves estructures mentals entre la població per extirpar-ne qualsevol lligam amb el passat i la comunitat, tot apuntant a la creació del nou home, de l’home abstracte. La dèria amb qüestions com ara el gènere, la raça, la història, l’aspecte físic o la moralitat cerca, doblement, confondre’ns i evitar que ens puguem reconèixer més enllà d’un futur incert.

Per a la realització d’aquesta tasca compten amb un arsenal de fons públics i privats desorbitats, així com projecció mediàtica sense veus discordants. Amb aquest propòsit gravat a foc treballen diàriament ordes senceres de periodistes, artistes, acadèmics, figures públiques i funcionaris de l’oposició. Pares, fills i néts del Maig francès, traumatitzats per l’experiència soviètica, es lliuren a una kulturkampf sense voluntat de conquerir el poder, però no volen perdre l’oportunitat d’exercir la seva influència.

No volen saber-ne res de la cultura sempre que no interfereixi en els seus negocis.

En l’altre sector s’hi troben els taurons encorbatats de la dreta depredadora. Jeràrquicament superiors als seus socis esquerranosos, ells ostenten el poder real, l’economia, en un món dominat per les finances i el comerç. A diferència dels progressistes, tenen instint maquiavèl·lic. Saben com funciona el poder, el cobegen i l’instrumentalitzen. No volen saber-ne res de la cultura sempre que no interfereixi en els seus negocis. Les desferres socials que construeixen els seus cònjuges són oportunitats d’inversió per vendre i promocionar nous productes i així multiplicar el consum. Fins i tot aquelles propostes culturals transgressores cap als seus interessos, a la llarga, acaben engolides i reproduint-se en un circuit tancat que els és inofensiu. El capitalisme en condicions de liberalització cultural i social és capaç d’expandir-se en qualsevol direcció.

La composició d’aquest darrer grup és heterogènia, com també ho és la procedència dels seus membres. En aquesta categoria hi entren fills de famílies burgeses i benestants passant per tota mena de nous rics, inversors i emprenedors. El capital és la seva ideologia, la seva comunitat i la seva obsessió. Els estrats més elevats d’aquest lliga del diner són la que conforma actualment l’elit plutocràtica mundial. Les seves ocupacions són esperables: es dediquen al dret, a la gestió i administració d’empreses i capital, a les finances, a la diplomàcia, a l’especulació o a l’alt funcionariat.

L’acció combinada de l’esquerra progressista i la dreta liberal embolcalla el poder polític i el deixen sense efectes. Les diferències externes entre aquestes forces, al mateix temps, reforcen la idea d’oposició i pluralitat ideològica en la qual s’escuda el sistema. Els representants electes lliures, separats de la teatralització en què s’ha convertit la praxi política, han de bregar amb una atmosfera sociocultural adversa i amb les amenaces d’ofec econòmic. Nogensmenys, la mateixa inèrcia del sistema empeny les decisions en la direcció desitjada. El totalitarisme no es troba tant en accions concretes com en el procés subtil per a doblegar voluntats. L’exercici metapolític de l’economia i la cultura han fet que la política—real—es mogui en els paràmetres que dicten els pretendents.

El magma d’individus que restem aliens i contraris als designis d’aquesta aliança criminal, primerament, hem de començar a desvincular-nos dels seus cercles d’influència. El maoisme al gust del capital no és cultura, ans un succedani ideològic. Les pràctiques d’acaparament i espoli capitalistes no són economia, sinó un robatori. Contumaços als seus objectius, farem bé de tractar-los amb la mateixa fermesa i rebuig amb què ells manipulen el que ens estimem. La marea populista, prenyada d’un món nou i vell alhora, ha d’ofegar les seves pretensions i recuperar el control del nostre destí. Davant del matrimoni del capital, nosaltres optem pel divorci.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.