El marxisme en evolució

Què tenen en comú un buròcrata xinès, un guerriller del Tercer Món i una dissenyadora gràfica californiana?

El marxisme en evolució

Què tenen en comú un buròcrata xinès, un guerriller del Tercer Món i una dissenyadora gràfica californiana?

L’any és 1848 en una Europa fulgurant després de quasi seixanta anys de revolucions i contrarevolucions, mítings i conspiracions, conxorxes i manifestacions. Els fonaments de l’Antic Règim, de vora un mil·lenni de vida, es troben desballestats o en un procés d’erosió irreversible. En les ciutats britàniques, belgues, franceses o alemanyes, milers d’antics camperols expulsats del camp conviuen apilats en tuguris, engruixint les files d’un proletariat industrial en puixança. Alhora que els alçaments nacionalistes i liberals es  consoliden en el que actualment anomenem la «Primavera dels Pobles», una part del moviment progressista europeu està a punt d’escindir-se’n. La publicació del Manifest del Partit Comunista consolidarà–sobretot post-hoc–la formació d’un moviment políticoideològic altern al liberalisme burgès. Ha nascut el marxisme, el socialisme científic, el comunisme.

El marxisme no neix en un buit: és la continuació lògica del liberalisme, i cerca materialitzar els drets naturals liberals

Tanmateix, aquest nou moviment no neix en un buit: el socialisme és la continuació lògica del liberalisme. Aquest moviment parteix de la constatació de que els drets naturals liberals–intrínsecs i inalienables–han de ser-ho a la realitat, i no només en la teoria. La nova teoria política, a més, abandona tota pretensió d’aleatorietat per esdevenir, senzillament, l’equivalent teòric de les ciències naturals a l’àmbit d’estudi de les societats humanes. En el context de la consolidació de les ciències tal com les coneixem avui en dia, el socialisme decideix adoptar precisament l’epítet de científic i materialista. Alguns dels referents filosòfics del propi Marx són presents en la seva tesi doctoral, que versa sobre Demòcrit i Epicur. En el camp de l’economia, la teoria del valor treball és acceptada per pensadors tant diversos com Adam Smith, David Ricardo o el propi Marx. Cal destacar, però, que el paradigma científic d’aquell moment es troba amarat del mecanicisme post-newtonià propi de l’època, i inclou, entre d’altres, la teoria dels miasmes o la frenologia.

En qualsevol cas, la tradició rabínica i legalista dels avantpassats de Marx recentment convertits al protestantisme, o l’educació luterana d’Engels són, sens dubte, instrumentals en la consolidació del corpus de pensament socialista. Emperò, J.M. Greer afirma que, de fet, la versió que es popularitza del socialisme és més propera a l’exègesi i interpretació que Engels confereix a les elucubracions d’un Marx difunt. En paraules de l’autor: “el comunisme primitiu és l’Eden, la invenció de la propietat privada és la Caiguda de l’Home, (...) Marx és Jesús, la Primera Internacional són els seus Apòstols i deixebles, el moviment comunista internacional és l’Església, la revolució proletària és la parusia o Segona Vinguda de Crist, el socialisme és el Mil·lenni i el comunisme és la Nova Jerusalem que descendeix del cel en els darrers dos capítols del Llibre de les Revelacions”.

El moviment obrer internacional –que al segle XIX és exclusivament occidental– tampoc parteix d’un buit absolut. La religió cristiana i l’Església conformen no només un espai de socialització, sinó la cultura sencera en torn a la qual pivota la vida de les comunitats. Així doncs, la tasca atribuïda a Engels, d’entroncament de la nova teoria amb la cultura popular, esdevé quasi una tasca d’evangelització i de sincretisme. Talment com la primera Església, el marxisme s’escampa per Occident, amb els seus símbols, màrtirs, llocs de reunió i espais de coordinació internacional. La primera heretgia tampoc triga en arribar, amb l’escissió dels anarquistes en el context de la Primera Internacional. La vaga, el piquet i el sindicat esdevenen el forment del qual es nodreixen els partits socialistes, que progressivament aconsegueixen espais en uns parlaments on l’escletxa oberta pels liberals és cada cop major.

Els socialistes descobreixen que, si se’ls deixa decidir, els proletaris prioritzen la identificació nacional abans que la de classe.

Tanmateix, l’inici de la Guerra Civil Europea ho estronca tot. Els socialistes descobreixen que, si se’ls deixa decidir, els proletaris prioritzen la identificació nacional abans que la de classe. Mentrestant, a Zimmerwald, es consolida un segon cisma, aquesta vegada protagonitzat pels comunistes. Pels atzars de la història, i contràriament a les escriptures marxistes, la revolució proletària ocorre al país menys industrialitzat d’Europa. El comunisme, a diferència de les religions abrahàmiques, no pot aplaçar el paradís a una vida posterior dels seus seguidors. En l’ímpetu per seguir els cànons de la Idea que l’origina, col·lectivitza el camp i força la industrialització en un país de pagesos. Els consells—o soviets—d’obrers, camperols i soldats, que havien de ser el fonament de la democràcia obrera, són rellegats a un paper merament burocràtic, de corretja de transmissió del Partit. En un altre exercici de sincretisme, el comunisme soviètic s’integra plenament en la tradició imperial russa, i en copia l’aparell de seguretat i les esferes d’influència. Una política d’aliances hàbil en el context de la Guerra Civil Europea permet la supervivència de la plaça forta del socialisme, i la industrialització condensada basada en els béns capitals n’assegura el seu paper com a superpotència.

Des de la URSS, la ideologia comunista s’escampa pel món amb un vigor renovat. A diferència dels períodes anteriors, on significar-se com a comunista era sinònim de problemes amb les autoritats, en el context de postguerra el socialisme és, pels nacionalistes espavilats, una via per assegurar la independència del seu país. Àrabs, africans i asiàtics competeixen per les atencions de la URSS o de la Xina, incorporada com a nova corrent herètica en el pensament comunista. A Occident, els joves universitaris entren en massa a la miríada d’organitzacions, plataformes, micropartits i grups armats diversos. La devoció per la causa adopta diverses formes: memorització d’eslògans, lectura de les escriptures, o inclús el martiri en alguna de les nombroses creuades domèstiques o internacionals.

Si bé la caiguda del mur de Berlín agafa el món per sorpresa, la pèrdua de dinamisme de la idea apareix de forma evident anys abans. Després dels turbulents anys seixanta i setanta, els estats tanquen el cèrcol sobre les diverses guerrilles urbanes. Els Partits Comunistes seriosos adopten l’eurocomunisme, i fins i tot participen en alguns governs. Per alguna raó, en menys de vint anys, perden el contacte amb la classe obrera, situant-se als marges electorals. Els antics foquistes i predicadors del Diamat esdevenen polítics, buròcrates, professors universitaris. El marxisme es transforma en un tema d’estudi acadèmic, alhora que s’obre als «nous moviments» multicolors.

En l’actualitat, la confusió respecte als termes «marxisme», «comunisme» o «socialisme» és absoluta: s’hi pot identificar tant un guerriller armat en una selva qualsevol del Tercer Món, com un professor universitari a punt de la jubilació, un buròcrata xinès o una dissenyadora gràfica vegana de Los Angeles. En qualsevol cas, és bastant evident que en els estats on el capitalisme es troba més desenvolupat, els treballadors no se’n vindiquen precisament com a seguidors. La pregunta que això demana és mordaç: ha fallat la teoria, o tal vegada ho han fet els seus practicants? Igual que el turcs seljúcides es reivindicaven com a romans —sense tenir-hi cap relació ètnica o  semblança cultural—, tal vegada els marxistes occidentals del present s’aproximen a l’exemple històric. En aquest cas, el col·lectiu sense cap relació o semblança és clar: l’ala esquerra del partit únic liberal.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.