El darrer combat

A la Catalunya dels 8 milions, menys d’un terç de la població serà catalana.

El darrer combat

A la Catalunya dels 8 milions, menys d’un terç de la població serà catalana.

Catalunya no pot permetre’s més mentides pietoses o histrionismes altisonants: en aquests moments està creixent la que molt possiblement serà l’última generació de catalans. Els artífexs principals de tal situació són les forces de la història i els estats que les capegen: la modernitat, nacionalitzadora en clau espanyola; el globalisme, nacionalitzador en clau cosmopolita-internacional; i la postmodernitat, destructora relativista de les identitats reals en general. Els han, els russos, els turcs o els àrabs es troben en una situació en què són capaços no només de resistir aquestes forces, sinó d’emprar-les al seu favor. Per a un xinès, igual que en la resta de casos, sigui on sigui, sempre existirà un indret on la seva ètnia és predominant, una espècie d’Urheimat on retornar si les coses van mal dades. L’existència continuada d’aquests pobles no es troba en qüestió; fins i tot fora de la seva pàtria originària, l’èxode poblacional genera enclavaments capaços de «ressembrar» el món amb la nació pròpia, en el cas que fos necessari.

La Catalunya idíl·lica i romàntica va resistir amb dificultat els 2 milions dels anys 1960 i 1970, i les 200,000 persones que arriben anualment al nostre país encara ho posen més difícil. A la Catalunya dels 8 milions, menys d’un terç de la població serà catalana.

Aquest no és el cas de Catalunya. A ambdós costats de l’Albera, els catalans coexistim amb una plètora de nacions diverses i al·lòctones. El català urbanita creu que aquesta multiculturalitat és només una cosa de la ciutat, i que «al camp», «a la Catalunya rural», encara s’hi guarden les essències pàtries i els catalans hi som majoria. Això no només no és cert, sinó que és un altre deliri de grandesa, propi de l’esclau crescut per menjar a la mateixa taula que el senyor o del kapo del camp. El propi govern català s’encarrega de que, inclús en aquells indrets que van ser capaços d’absorbir la onada d’immigració massiva espanyola dels anys seixanta i setanta, s’hi instal·li més població estrangera a còpia de les seves polítiques de colonització del camp i del sosteniment d’aquests a través d’ajudes i de subvencions. La Catalunya idíl·lica i romàntica va resistir amb dificultat els 2 milions dels anys 1960 i 1970, i les 200,000 persones que arriben anualment al nostre país encara ho posen més difícil. A la Catalunya dels 8 milions, menys d’un terç de la població serà catalana.

Podem plantejar-nos com seran aquests escenaris. Podem aventurar-nos a afirmar que els catalans, amb una taxa de natalitat propera al genocidi, seran cada cop menys i menys a les escoles, als instituts, a les universitats, als engranatges de la política autonòmica. Un dia, de sobte, ens trobarem amb compareixences públiques en castellà dels representats de la Generalitat, i ens sorprendrem. Algun dia, veurem com els pregons de les festes majors dels nostres pobles i barris es faran en castellà, i ens sorprendrem. Tal vegada, algun President de la Generalitat no sabrà ni tan sols parlar català. Naturalment, totes aquestes coses ja han passat, i no fa deu, sinó vint anys que ja passen. Amb la progressiva valencianització de la situació catalana, tal vegada la opció de futur sigui renunciar a la llengua per aglutinar majories útils i esgarrapar competències de l’estat central. El govern autonomista català certament treballa segons aquesta teoria. Tal vegada siguin certes les teories geopolítiques, i la regió catalana presenti una tendència centrífuga respecte la Península, i centrípeta envers Europa, i que fins i tot sense catalans tals patrons es repeteixin més endavant.

Sigui com sigui, davant d’aquest panorama, els catalans cada vegada percebem una sensació més estranya, d’entre malestar i incertesa. El país on ens vam criar, tant a nivell purament físic, com ideològic, s’escola per l’aigüera. En aquest context, no és que el pujolisme «fos millor» en sí mateix, però el pas del temps està confirmant a Pujol com el darrer virrei capaç de defensar mínimament els interessos de la colònia. Els eterns cicles de la història catalana contemporània són compostos d’oscil·lacions entre la rebel·lió descerebrada, l’abandonament de la política per a fer diners i l’engruiximent de l’autonomia colonial. En quina d’aquestes fases estem actualment? Quants cicles més d’aquest etern retorn pot resistir Catalunya?

Ens trobem en el darrer moment en què el poble català és capaç de modificar el seu destí. I si ni tant sols som capaços de defensar la nostra terra, tal vegada les nacions que la ocupin s’hauran guanyat el dret de posseir-la.

Els catalans no tenim el privilegi de tenir enclavaments a l’estranger, ni antigues colònies, ni dominis d’ultramar. No hi ha cap lloc segur per a nosaltres, cap territori on retirar-se, cap arbre sota el qual descansar. La nostra nació mil·lenària brega contra el propi temps, perquè per a nosaltres, aturar-nos és morir. Des que els Criminals d’Octubre van abandonar a la seva sort al poble català, la miríada de nacionalitats presents a Catalunya ens han perdut el respecte i han passat a considerar-nos (encara més) dèbils, ni tant sols capaços de defensar el nostre propi destí.

La única manera de restituir l’honor de la mil·lenària nació catalana, i d’assegurar-ne la seva supervivència continuada, és fer un canvi de rumb radical i absolut. Els atzars de la història han col·locat a tot català en una cruïlla en la que, naturalment, ningú voldria estar: hem de triar entre la militància i la lluita, dolorosa i curulla de patiments, o la desaparició, lenta, tranquil·la i plena de recompenses. És en aquest eix on hem d’emplaçar tota idea, tota política, tota decisió presa a Catalunya. Ens trobem en el darrer moment en què el poble català és capaç de modificar el seu destí. I si ni tant sols som capaços de defensar la nostra terra, tal vegada les nacions que la ocupin s’hauran guanyat el dret de posseir-la.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.