De Maistre contra Rousseau

El més furibund detractor de Rousseau va ser l’aristòcrata savoià Joseph de Maistre.

De Maistre contra Rousseau

El més furibund detractor de Rousseau va ser l’aristòcrata savoià Joseph de Maistre.

Joseph de Maistre va néixer el 1751, en una família de l'aristocràcia de la Savoia que aleshores formava part del Regne de Sardenya. Com a home de lletres, s’havia preocupat de reformar la monarquia de Carles-Manel III i de Víctor-Amadeu III. De Maistre cercava de contenir l’autocràcia amb la recuperació d’institucions intermitges i d’un consell de savis, a la manera clàssica o medieval. Inicialment s’havia mostrat favorable a la Revolució Francesa pel seu potencial reformador, però se’n va distanciar ja el mateix agost de 1789, quan els revolucionaris van organitzar una assemblea legislativa que poc o res tenia a veure amb les que havien existit abans de l’absolutisme.

En vistes a l’alarmant desenvolupament dels fets a França, especialment quan la Savoia va ésser envaïda per la França revolucionària el 1792, de Maistre va deixar els despatxos i va posar la seva ploma al servei de la contrarevolució. «El restabliment de la monarquia, que hom anomena contrarevolució, no serà pas una revolució contrària, sinó el contrari de la revolució».

La seva oposició als revolucionaris el va portar a l’exili, on va començar a escriure els seus primers tractats de teologia i política. Si el Segle de les Llums havia apartat Déu del món dels homes, de Maistre s’encarregaria, en la seva obra, de relligar-los de nou. El seu periple vital el va portar a Lausana, Venècia i Càller, sempre a redós del desenvolupament de la guerra europea. El 1802 va ser enviat a servir com a ambaixador a la cort del tsar Alexandre I, on va ser gratament rebut entre els cenacles i les tertúlies de l’aristocràcia russa. Allà va consolidar la seva afilada retòrica i el seu gust per la provocació i la paradoxa—plasmada en obres que encara conserven intacta la seva frescor i originalitat.

Hàbil polemista, de Maistre va ser el primer en donar un sentit religiós als esdeveniments de la Revolució Francesa.

Hàbil polemista, de Maistre va ser el primer en donar un sentit religiós als esdeveniments de la Revolució Francesa. Aquesta no era sinó un càstig de la Providència, caigut merescudament damunt del país de les Llums. «Hi ha en la Revolució Francesa un caràcter satànic que la distingeix de tot el que hom ha vist i potser de tot el que hom veurà». Aquesta concepció, que no només anava més enllà de la política sinó també del seu propi moment històric, en cercar les causes profundes dels esdeveniments, de Maistre la va anomenar «metapolítica». Escrivia: «Sento dir que els filòsofs alemanys han inventat el mot metapolítica, per ser al de política allò que el mot metafísica és al de la física».

Per fer la contrarevolució, calia alguna cosa més que restaurar-ho tot tal i com es trobava al moment anterior a la presa de la Bastilla. La importància de Maistre rau doncs en la novetat de l’elaboració d’una resposta filosòfica al pensament de la Il·lustració i, sobretot, al de Rousseau. Del ginebrí provenien la idea que la sobirania era d’origen popular, la refutació de l’home com a animal polític i la concepció optimista del món i de l’home. De Maistre va saber identificar aquesta relació, i va convertir-se en el més furibund detractor de Rousseau, de qui considerava que tots els seus escrits eren «menyspreables» i que «no s’explica amb claredat sobre res».

La sobirania pertanyia al monarca, i venia donada d’amunt, de Déu, i no pas d’avall, dels homes.

Contra el gir copernicà que havia significat l’hermenèutica de Rousseau—la voluntat general i la sobirania popular—, de Maistre va elaborar una doctrina de l’autoritat. La sobirania pertanyia al monarca, i venia donada d’amunt, de Déu, i no pas d’avall, dels homes. «És tan impossible de figurar una societat humana, un poble sense sobirà, com un rusc i un eixam sense reina, atès que l’eixam, en virtut de les lleis eternes de la natura, existeix així o no existeix». Davant del peuple roussonià, autosuficient, homogeni i horitzontal, de Maistre erigeix una comunitat jeràrquica, coronada per la reina, en què cada abelleta realitza una precisa i diferenciada funció. El poble no el fa la llengua, la cultura o les tradicions. La verticalitat de l’ordre social s’organitza sempre al voltant d’un principi superior: la sobirania.

Això no significava pas negar l’existència del poble o que la sobirania requerís, col·lateralment, el consentiment d’aquest. Per de Maistre, sobirà i poble es necessitaven mútuament com el món diví precedeix el terrenal o com l’essència dóna forma a la substància. Davant d’aquest fet transcendent, irrefutable i irrevocable, diví en orígen, no existien contractes lockians ni accions humanes que puguessin separar sobirania i poble. Almenys en aquesta idea Rousseau i de Maistre coincidien: la sobirania és inalienable. Pel savoià, la idea de la sobirania és com la de la família. En una família el pare és pare en tant que ho és en relació al fill, i el fill és fill en tant que ho és en relació al pare—i la seva relació no es basa pas en un pacte ni en un contracte. Així, la sobirania del monarca era absoluta i tot intent de tombar-la, un assalt contra els principis immutables que ordenen el cosmos.

La presència d’aquests principis immutables, donats per Déu, travessa l’obra maistriana i la contraposa a la dels defensors d’organitzacions i societats d’origen netament humà. «Un dels grans errors d’aquest segle és el de creure que la constitució política dels pobles és una obra purament humana; que hom pot fer una constitució com un rellotger fa un rellotge. Res és més fals». Aquest argument, de Maistre el construia a partir d’una gènesi aristotèlica de la comunitat política, en la qual la família és la unitat primigènia. «D’ençà que un home i una dona salvatges han viscut qualque temps junts, cal engrandir la barraca». Contra aquells qui tendeixen a «fer nàixer la societat abans que el temps», de Maistre raonava el naixement de la societat a partir de l’experiència històrica.

«El primer home va ser rei dels seus fills; cada família aïllada va ser governada de la mateixa manera. Però així que les famílies es van relacionar, va ser necessari un sobirà, i aquest sobirà les va fer poble donant-los lleis, car només hi ha societat mitjançant el sobirà». La separació entre sobirania i poble era un impossible. En el moment en què una agregació de famílies—i no una desbandada d’individus dispersos—esdevenia una comunitat i s’ordenava, aquest ordre era ja una sobirania i requeria d’ésser alhora coronada i encarnada pel monarca. «És un error capital de representar-se l’estat social com un estat de tria fundat sobre el consentiment dels homes, sobre una deliberació o sobre un contracte primitiu que és impossible».

Un poble no podia ser a la vegada el poble i la sobirania, el comanador i el súbdit, el representant i el representat, l’essència i la substància.

D’aquesta manera, la sobirania popular era un oxímoron, si no una impossibilitat filosòfica. «El poble és sobirà, es diu, i de qui?—De si mateix, aparentment. El poble és doncs súbdit. Aquí segurament hi ha algun equívoc, sinó un error, car el poble que mana no és el poble que obeeix. N’hi ha prou d’enunciar la proposta general: el poble és sobirà, per sentir que hi cal un comentari». Un poble no podia ser a la vegada el poble i la sobirania, el comanador i el súbdit, el representant i el representat, l’essència i la substància.

Íntimament relacionada amb les anteriors, l’última noció de Rousseau que va tombar de Maistre és la de l’home abstracte, primordial en la cosmovisió dels jacobins, aquells «a qui només els agrada l’estat en què no es troben». Pel savoià, l’estat natural que plantejava Rousseau era senzillament inexistent. I, per tant, tampoc no havia tingut lloc cap passatge d’aquest cap al món civilitzat. Més encara: «Abans de la formació de les societats polítiques, l’home no és en absolut home». En realitat, seguint Aristòtil i la teologia cristiana, de Maistre considerava que l’humà era un animal polític, i que per tant naixia ja en comunitat. Per tant, tampoc no existia l’home com a tal, ni una pòcima que funcionés igual per a tothom, com defensaven els jacobins, ni tenia sentit l’universalisme filosòfic de la Il·lustració. «La constitució de 1795, com les seves predecessores, està feta per a l'home. Ara bé, al món no hi ha cap home. A la meva vida he vist francesos, italians, russos, etc.; fins i tot sé, gràcies a Montesquieu, que es pot ser persa: però pel que fa a l’home, declaro no haver-lo conegut a la meva vida; si existeix, és sense el meu coneixement».

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és editor de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.