«Déu ha mort», anunciava Nietzsche fa més d’un segle. No es tractava de la mort d’una figura de llarga barba, anciana i paternal, resident al cel, que és com els humans postmoderns tendeixen a imaginar-lo. Havia mort una manera sencera de percebre i interpretar la vida, el que avui en dia anomenaríem una cosmovisió. La causa prima i la idea de destí desapareixien en favor d’un món o els homes eren alliberats de tot constrenyiment metafísic. Tota faceta de la quotidianitat humana esdevenia subordinada a les relacions econòmiques i de poder. Amb l’occir de la divinitat, totes les normes i regles absolutes són esborrades, i les implicacions ètiques i morals de qualsevol acte esdevenen relatives, dependents de sistemes ideològics en competència.

Aquest és el buit més profund de la modernitat, que la postmodernitat ha eixamplat encara més. La prevalença del pensament democràtic ha escampat entre el poble la noció de que, en última instància, tota llei o regla és un acord social, susceptible d’ésser modificat a conveniència. En qualsevol cas, se sobreentén que la constitució i els drets humans són el marc—ampliable però no reductible—dins del qual es troben les opcions a seleccionar. D’aquesta manera, el sistema ni tan sols presumeix de que els seus valors siguin els vertaders i autèntics, sinó que els presenta com a a-ideològics, com l’espai on es desenvolupa la pròpia política.

En el gran bufet lliure de la postmodernitat, la ideologia pròpia es construeix a partir del menú multiopcions que presenta el sistema.

És en aquest crepuscle on neixen els monstres. El bucle del relativisme ha apartat a la major part de la població del sistema de regles que l’havia sustentat durant més de dos mil·lennis i mig. Així, els individus desorientats aniran triant—de forma més o menys intervinguda—els valors amb els que haurà de construir-se el seu propi codi de conducta, o ésser bressolats passivament per les onades inconsistents dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Això explica la prominència de conversos al budisme, practicants de ioga i mindfullness, voluntaris de gosseres i recollidors de brossa de cap de setmana—així com l’èxit de llibres com 12 Rules for Life de Jordan Peterson. En el gran bufet lliure de la postmodernitat, la ideologia pròpia es construeix a partir del menú multiopcions que presenta el sistema.

Tanmateix, la manca de regles transcendents en la cosmovisió liberal presenta infinitud de problemàtiques. Per exemple, a l’estat espanyol està recollit el dret a l’habitatge digne; emperò, una breu visita nocturna a qualsevol ciutat gran revelarà ràpidament que aquest dret no es compleix. Quines conseqüències té això? És aquest article de la constitució qualitativament inferior als anteriors? O senzillament no és observat? En tal cas, quina legitimitat té l’estat per no fer-lo complir, mentre n’aplica d’altres? Si el govern no aplica el seu propi ordenament, és legítim ignorar-ne d’altres disposicions, o rebel·lar-s’hi en contra? És possible afegir drets humans? I retirar-los? En ambdós d’aquests darrers casos, la implicació seria que els governs previs a la modificació de la llista de drets haurien estat actuant de forma il·legítima o amoral. El liberalisme realment existent planteja profunds problemes filosòfics, de funcionament i de coherència teòrica.

Per cercar alternatives al totum revolutum relativista hem de recórrer, una vegada més, a la saviesa dels nostres avantpassats. Per als grecs, el pecat més gran era l’excés en qualsevol cosa, especialment en l’arrogància–l’anomenat hubris o hybris. Addicionalment, cal tenir en compte la noció grega de la «verticalitat interior de l’home», com l’anomena Garrigasait al seu opuscle sobre la ira. Segons aquesta,  l’individu és presentat com un ésser jerarquitzat, en què el cos, els instints i les baixes passions ocupen els llocs inferiors, mentre que la raó, el pensament i l’ànima restaven a la part més elevada. Aquesta concepció és adoptada pels estoics a posteriori, i més endavant serà integrada en el corpus teòric del cristianisme. Les baixes passions apareixen en el darrer amb la forma dels Set Pecats Mortals—luxúria, gola, avarícia, mandra, ira, enveja i orgull.

Les baixes passions apareixen en el darrer amb la forma dels Set Pecats Mortals—luxúria, gola, avarícia, mandra, ira, enveja i orgull.

La majoria de religions, a més, parteixen generalment de la Regla d’Or: «no fer als altres el que no es desitgi per a un mateix». Un altre tret compartit és la pràctica ascètica a través de la superació dels instints més primaris. El cristianisme integra aquests dos elements a través dels Set Pecats i dels Deu Manaments, mostrant de forma pública i oberta les vies més directes cap al creixement espiritual. Tanmateix, la pròpia matriu de la que parteix és la del sacrifici del logos i la conseqüent expiació dels pecats de la humanitat. Pecar és natural per als homes, però és quelcom que ha d’ésser evitat de forma activa.

Aquest discurs té diverses capes per a la seva interpretació: per aquells poc interessats en qüestions teològiques, es reconeix que la humanitat seguirà pecant, però que fer-ho és quelcom negatiu i socialment mal vist. Això és objectivament positiu, atès que les accions que impliquen els set pecats mortals actuen, a la llarga, en detriment de l’individu. Per als que vulguin iniciar-se en la perspectiva espiritual, en canvi, evitar de caure en els pecats mortals suposa la superació de la carn—com hem dit abans, la via més freqüentment reconeguda com a pròpia de l’ascesi. En definitiva: evitar caure en la luxúria, la gola, l’avarícia, la mandra, la ira, l’enveja i l’orgull és quelcom positiu en sí mateix, així com reconèixer que caure-hi puntualment forma part de la condició humana.

La societat postmoderna no només nega el pecat, sinó que dona la possibilitat a les masses de delectar-s’hi fins una sacietat inexistent. Amb la pornografia, la luxúria és només a un clic de distància; qualsevol supermercat és apropiat per sadollar la gola fins a rebentar; l’avarícia no només és encoratjada, sinó que és el fonament del sistema. La mandra pren la forma d’una pantalla inacabable; la ira són els fils de Twitter i els videojocs; l’orgull i l’enveja són les mercaderies bàsiques de qualsevol xarxa social.

Aquesta inversió és absoluta quan qui més predica sobre l’estat de les coses és precisament incapaç d’evitar caure en aquests pecats. Així doncs, només restaria preguntar-se si aquells que critiquen «els estàndards irreals de bellesa», per exemple, serien capaços d’atènyer els cossos que llueixen les escultures gregues de fa més de dos mil·lennis, vencent en el procés la mandra, la gola—però també l’orgull. Caldria veure si els activistes carregats de greuges que esclaten sobtadament en estirabots candents sobre la societat serien capaços de controlar la seva ira, el seu orgull, i en alguns casos l’enveja. En qualsevol cas, els principis atàvics que regien el món antic, basats en el control vertical del cos, són plenament vigents a dia d’avui, poden ésser adoptats—fins i tot—de forma secular, i són una vara de mesurar apropiada per conèixer el caràcter de les persones.