Cultura d’armes

El camí cap a la llibertat i la plena sobirania de Catalunya exigeixen l’establiment d’una cultura militar seriosa i conseqüent.

Cultura d’armes

El camí cap a la llibertat i la plena sobirania de Catalunya exigeixen l’establiment d’una cultura militar seriosa i conseqüent.

Catalunya és una nació ocupada i sotmesa a un règim de dependència colonial. El format i la intensitat d’aquesta submissió no ha estat sempre el mateix, sinó que ha variat segons els condicionants polítics externs i interns pels quals ha transitat aquesta relació. Actualment, després de quaranta anys de democràcia i obertura europea, l’estructura de subordinació s’ha anat tornant més subtil i complexa, però no menys efectiva i persistent. L’acusada negació de sobirania, l’espoli econòmic i l’ofegament cultural continuen plenament operatius. A tot això cal afegir que la participació catalana en les estructures de poder real i efectiu de l’estat és pràcticament nul·la. La presència de catalans genuïns en l’alt funcionariat administratiu, diplomàtic o judicial és irrisòria. Tanmateix, sense desmerèixer el pes d’aquests condicionants, la marca més pura de l’ocupació ens la mostra el bandejament total dels nostres compatriotes en l’estament militar.

En les nacions esclaves els homes passegen desarmats i hi senyoregen exèrcits forans. En el cas de Catalunya, d’ençà la derrota de 1714 amb la conquesta borbònica, la nostra estructura de defensa va ser completament desmantellada. Des de llavors, el país no ha tornat a tenir un cos militar propi amb capacitat de reclutament, mobilització i intervenció efectiva. Les experiències militars en les quals ens hem vist involucrats amb certa autonomia han estat parcials, improvisades i altament inestables. Aquest seria el cas de la resistència durant la Guerra del Francès (1808-1814) o les carlinades, conflictes en els quals les tropes eren de la milícia i operaven molts de cops en guerrilla, però també durant la Guerra Civil (1936-1939), on hi va regnar el desordre i la manca de direcció.

En les nacions esclaves els homes passegen desarmats i hi senyoregen exèrcits forans.

No obstant això, durant el segle XIX hi va haver una notable participació de catalans en l’exèrcit regular espanyol. Els traumes de la Guerra de Successió (1701-1715) quedaven lluny i les estructures de l’estat eren cada vegada més permeables per una nacionalitat en puixança. Els catalans van allistar-s’hi per defensar els interessos derivats de les colònies d’ultramar, aprofitar les possibilitats d’ascens social que oferia la carrera militar i, en el cas de la noblesa nostrada, atendre les obligacions implícites al seu estat. La figura més emblemàtica d’aquest període va ser la del general Joan Prim (1814-1870). La trajectòria d’il·lustres catalans com ell, a la qual hem d’afegir la de tants altres connacionals que van excel·lir en l’àmbit comercial, financer o polític, va permetre d’impulsar moralment i intel·lectual un incipient projecte d’imperialisme català.

A les acaballes del Vuit-cents, però, la proposta va fer aigües. La pèrdua de les colònies americanes va abrivar una ferma recentralització estatal que pretenia, al mateix temps, amansir i desactivar la presa de consciència nacional catalana sorgida de la Renaixença. Durant el primer terç del segle XX es van tancar definitivament les portes a qualsevol possible intervenció de la política espanyola teledirigida des de Barcelona. El signe dels successius governs de l’estat va tornar-se profusament anticatalanista i els antagonismes nacionals van tibar-se fins al límit. Després de l’escabrós i enrevessat parèntesi republicà, els catalans es veurien immersos en una guerra per a la qual no estaven preparats i en què acabarien sent un objectiu prioritari. L’entrada de l’Ejército de Ocupación—un apel·latiu que només van rebre les tropes franquistes destinades a Catalunya—cloïa tres anys de conflicte i sentenciava peremptòriament les temptatives militars catalanes.

Les atrocitats del conflicte i la repressió posterior van segellar un record traumàtic que ha deixat petja fins als nostres dies. D’aquí se’n desprèn la temença i rebuig que la majoria de catalans manifesten cap a qualsevol estructura militar, sigui aliena o pròpia. La sacralització del pacifisme i la no-violència ha esdevingut una reacció quasi patològica que amb tota seguretat ens conduirà a més horrors. Rebolcar-nos en la debilitat i el victimisme no ens protegirà de la violència intrínseca del món, ans al contrari. Cal que no oblidem que Catalunya és una nació encabida entre dues potències que l’han envaït sistemàticament durant segles. Davant aquesta amenaça constant, hem de poder plantar cara. Negar-nos a ni tan sols formular la possibilitat de constituir unes forces armades ens situa en el grau d’atròfia que francesos i espanyols desitgen.

La desmilitarització integral de la nació ha acabat per eradicar-nos la vocació militar. Els compatriotes que proven d’allistar-se a les forces armades—de tercers països—per a rebre formació són una anomalia. El problema, però, no acaba aquí. L’apatia cap a tota forma institucionalitzada de força i violència es manifesta també en l’accés als cossos policials. Els catalans prestos pel servei públic opten majoritàriament per realitzar tasques de bomber o guarda forestal. Així, les comissaries de policia local i Mossos d’Esquadra han anat buidant-se de catalans. Un altre aparell de coerció que, tot i les seves limitacions, estem lliurant als nostres enemics.

La passivitat amb què els gestors autonòmics confronten aquesta situació palesa una manca de compromís absolut amb la nostra seguretat i aspiracions. La concepció infantil i supèrflua que tenen sobre la política els impedeix de pensar que sovint aquesta discorre per altres mitjans i que, quan ho fa, Catalunya ha patit de valent per no estar suficientment preparada. La seva obligació hauria de ser la d’advertir-nos i preparar-nos preveient les conseqüències que pot desencadenar la persecució decidida dels nostres objectius. En canvi, prefereixen omplir-nos el cap de pardals sobre la inutilitat i malícia dels exèrcits; converteixen les nostres potencials fortaleses en debilitats. El fet de desviar la qüestió militar, quan no és per emprar-la d’espantall, els serveix per prolongar sine die la tragicomèdia en què s’ha convertit la nostra emancipació.

A resultes d’això, la desinformació que plana sobre el tema és enorme. Les forces armades són la màxima realització d’un país i la seva voluntat. La seva existència ens demostra que la nació és un principi pel qual cal sacrificar-se fins a les últimes conseqüències. Els exèrcits són manifestacions de voluntat de poder i, arrelats en valors superiors—jerarquia, ordre, disciplina, compromís i sacrifici—, preserven la pàtria i eleven la seva moral. Entre les seves finalitats, també hi ha la de conferir identitat, car són un agent nacionalitzador per excel·lència. Les acadèmies militars instrueixen servidors de la nació; impregnats d’una determinada narrativa històrica esdevenen els garants de la causa nacional. A més, els reclutaments vertebren i harmonitzen un país. Els soldats d’arreu de la pàtria, sense importar la seva condició social o geogràfica, conflueixen en un mateix propòsit i s’impregnen de les experiències i coneixements que posen en comú. El recluta fill de pescadors pot desvetllar una part del país que el seu homònim de terra endins no hauria conegut mai. En aquest sentit, les vivències de l’exercici militar, d’una cruesa i severitat extraordinàries, especialment després dels combats, han estat les responsables d’unir i conformar les memòries col·lectives de les nacions.

Les forces armades són la màxima realització d’un país i la seva voluntat.

Catalunya ha de retrobar-se de nou amb la cultura de les armes. El nostre poble ha de sobreposar-se a les ferides del passat si pretén d'alliberar-se. El que va forjar-se per la força de les armes, només podrà trencar-se pel mateix impuls. Això és com dir que la cerca de la independència ens conduirà, indefectiblement, a una guerra d’independència de la qual en desconeixem la forma. La veritat és que les possibilitats de desenvolupament militar per Catalunya són ínfimes. També és cert, que el rebuig frontal a explorar les escasses vies d’avenç encara ens enroca més en la situació d’estancament. És imprescindible que els catalans canviem radicalment la visió que tenim sobre les forces armades si pretenem ser poderosos, viure amb èpica, i transcendir l’estadi de decadència que fa massa anys que arrosseguem. Perquè entre la nostra llibertat i el captiveri, s’alça un núvol de pólvora que haurem de travessar.

Números:

Marc Comerma

Marc Comerma és editor de la revista Esperit. Historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.