Per a Marx, la base material i la forma de producció d’una societat—«estructura»—en determinava els aspectes ideològics, jurídics, polítics o culturals—«superestructura»—en un moment històric concret. El filòsof italià Antonio Gramsci va capgirar aquesta concepció per remarcar la preeminència dels factors culturals sobre la resta. En realitat, l’estat no era només un mecanisme de coerció, sinó que organitzava el consentiment i l’adhesió mental de la població a una cosmovisió que el justificava.

Així, qualsevol revolució consisteix, primer, a generar una cultura, a guanyar la batalla cultural. El pensador Alain de Benoist ha realitzat una enorme contribució en reinterpretar les categories de Gramsci i abstreure-les del seu context marxista. Per de Benoist, el món és una batalla d’idees i, per tant, el procés polític arreu és sempre un reflex d’aquesta batalla. Cap moviment revolucionari o contrarevolucionari que cerqui el triomf polític no pot assaltar, directament, les estructures de poder amb la violència—la conquesta de l’Estat—, sinó que ha de cuidar-se, primer, de generar una cultura pròpia. Sense teoria no hi ha pràctica eficaç. No hi ha Revolució Francesa sense Il·lustració, i no hi ha Lenin sense Marx.

L’abandonament de la cultura i de la trinxera intel·lectual per part dels conservadors ha deixat en mans dels ambients més progressistes l’imaginari cultural de la societat.

La cultura no és només un pòsit, una llengua o un reguitzell de costums, plats o d’actituds, sinó molt més que això. En el fons, la cultura són categories a partir de les quals el subjecte coneix l’objecte. En d’altres mots, la cultura és la manera a través de la qual concebem, percebem i vivim la realitat que ens envolta. L’abandonament de la cultura i de la trinxera intel·lectual per part dels conservadors ha deixat en mans dels ambients més progressistes la universitat, els mitjans i, en suma, l’imaginari cultural de la societat. Certs sectors han preferit calcular—ingressos, costos, beneficis i pèrdues—abans que pensar. I d’aquelles noces, aquests confits.

Avui, qualsevol intent de capgirar o de redreçar la política toparà necessàriament amb el mur cultural erigit sobretot a partir de 1968. La batalla cultural consisteix en generar i articular un pensament i una cultura diferents, amb idees, imatges, mites, referents, creences, records i sentiments propis, coherents i autoreferencials—i no prestats pel progressisme. Evidentment, la batalla cultural comença per desfer-se de les categories i marcs mentals imposats originalment pel liberalisme, ja sigui la concepció lineal i ascendent de la història, la distinció entre esquerres i dretes, la raó cartesiana, l’universalisme abstracte de la Il·lustració o la concepció de l’home com a tabula rasa, mer agent econòmic o sentimental, per exemple. I en el cas particular català, la batalla cultural consisteix també a desempallegar-nos de les visions victimistes, com la que creu que de 1714 a 2021 els catalans només ens ha tocat el rebre, o que Espanya no és avui un estat democràtic, cosa que és fonamentalment mentida i ens mena a la queixa i la paràlisi. El canvi també passa per deixar d’obsessionar-se amb el curt termini i les pròximes eleccions, i pensar en el llarg termini.

Els partits polítics i els parlaments ja no són ni de bon tros l’arma i l’arena decisiva en el combat cultural i polític, sinó una d’elles.

Cal àdhuc una adaptació al món del decenni del 2020. Les formes i els llocs del poder polític han canviat també, com han anat canviant a cada pas de la modernitat. La societat actual està basada en un aparentment paradoxal individualisme de masses, en què la població, despolititzada com mana el liberalisme, està més preocupada de consumir i de produir que de qualsevol altra cosa. Els partits polítics i els parlaments ja no són ni de bon tros l’arma i l’arena decisiva en el combat cultural i polític, sinó una d’elles. Cada cop més són els mitjans, sobretot els d’Internet, els que amollen l’opinió pública i transformen la cultura vigent. Les xarxes socials són vitals per la cultura política del segle XXI, i adaptar-s’hi crucial per guanyar aquesta batalla.

Amb aquesta perspectiva, llançar-se a la política sense haver preparat la cultura és com plantar llavors en un desert o pensar a posar peixos en una peixera sense aigua. Erra qui cregui que el pur voluntarisme i l’espontaneïtat poden capgirar la situació política, qui cregui en formes seculars de miracles, messies o intervencions divines. Un partit no és l’eina de canvi polític, sinó una de tantes; més encara: l’última a emprar un cop s’han preparat les altres. La política és la conseqüència lògica de la cultura.

Cal començar a formar el que els marxistes anomenen quadres o Gramsci «intel·lectuals orgànics». Generar pensament i cultura, i difondre’ls. Crear espais de socialització de tots els ordres de la vida, als marges del sistema i financerament independents, posar en contacte ments afins, interconnectar ambients, unificar projectes i voluntats. Escriure, reflexionar, intercanviar, irradiar. Reunir en diverses organitzacions, editorials, diaris, sindicats, podcasts i trobades, tot cristal·litzant en un moviment els discordants de l’statu quo. En termes gramscians, cal bastir tota una «hegemonia cultural». Només així hi ha possibilitats de reeixir.