L’avenir de la intel·ligència

En els règims liberals, la dissidència rarament és eliminada físicament. El poder prefereix comprar o destruir amb la força del diner.

L’avenir de la intel·ligència

En els règims liberals, la dissidència rarament és eliminada físicament. El poder prefereix comprar o destruir amb la força del diner.

Sota els règims liberals, fills de 1776 i 1789, la dissidència intel·lectual es persegueix de maneres diferents a la manera com ho fan d’altres tipologies de règims polítics. Les idees considerades perilloses pel sistema són silenciades o vilipendiades i les persones que les defensen, comprades o apartades i, molt rarament, empresonades o físicament eliminades. Avui, la intel·lectualitat independent només pot desenvolupar-se als marges d’un sistema que, per sobreviure, ha d’estrafer la cultura fins a fer-la infantívola.

Els béns materials no poden alterar una essència que no és d’aquest món. La riquesa mai no ha classificat un ésser humà, ni actualment ni en cap altre moment de la història. Però ara i més que mai, com deia Charles Maurras (1868-1951), la pobresa el declassa. El sistema aprofita aquesta pressió per comprar a pes i fer dòcil qui pensa o té algun talent útil en l’esfera pública. Així, s’acaba fent dependent dels canals oficials una mena de proletariat intel·lectual—ara precariat. Per conservar la seva beca, plaça universitària o pagueta, l’assalariat es mossega la llengua o actua, directament, com a ninot parlant. L’hegemonia cultural es propaga d’aquesta manera: es controlen tots els possibles focus d’irradiació intel·lectual o d’opinió i se sufoquen els de dissidència. Sota el liberalisme, el diner i l’opinió són gairebé indestriables.

A Catalunya, La Caixa ha estat la principal encarregada de proporcionar el greix i el combustible per a la maquinària de compravenda de voluntats.

Qualsevol acadèmic o intel·lectual que vulgui escriure en llibertat, sense rebre ordres, sap que estarà condemnat a una vida precària i a la incertesa permanent. Fora dels canals de l’establishment els diners escassegen i les feines estables i ben pagades relacionades amb les humanitats són gairebé inexistents. Els servidors de la plutocràcia són recompensats amb sous i oportunitats que excedeixen el seu mèrit, però també el valor d’allò que produeixen. A despit de l’hegemonia neoliberal i l’obsessió per l’eficiència i els rendiments, els mercenaris del pensament reben recompenses que no obeeixen criteris econòmics, sinó les lògiques i demandes del poder. A Catalunya, La Caixa ha estat la principal encarregada de proporcionar el greix i el combustible per a la maquinària de compravenda de voluntats.

La dèria de tenir controlada tota publicació i tot cap pensant per fer-lo dependent del sistema prové del pujolisme. Els casos d’Enric Vila (1972), Salvador Sostres (1975), Bernat Dedéu (1977) i Jordi Graupera (1981) il·lustren els diversos matisos que ha fet servir el poder financer al nostre país per acabar amb possibles dissidents intel·lectuals de la generació precedent. Mentre combregaven, a tots se’ls va promoure i donar altaveu en forma de columnes als diaris i participacions en tertúlies, ja abans de complir la trentena. Les evolucions són també il·lustratives. Vila ha anat perdent tot vincle amb les menjadores a redós de la seva evolució ideològica; a mesura que perdia els ingressos del sistema, aquest l’acusava de boig. Sostres es va adonar que a Catalunya mai podria expressar-se com voldria i alhora mantenir el seu tren de vida, i se’n va anar al llit amb l’enemic. Dedéu i Graupera caminen en la fina línia entre el sistema i els marges, sempre a punt per ser comprats i liquidats, incapaços de proporcionar-se una subsistència per ells mateixos—o acceptar una vida sense luxes ni excessos.

El cas de la generació de la qual formo part és un xic diferent. El patrocini de l’opinió té fonts de finançament de diversos orígens. Més enllà de La Caixa i les subvencions públiques, prové de magnats de les finances com George Soros (1930) i la seva Open Society Foundation. Per a una generació que no llegeix i que es passa el dia entre pantalles, la propagació d’una hegemonia cultural havia de passar, necessàriament, per les xarxes socials. La degradació del pensament que ha produït el Procés genera opinadors d’un nivell encara més baix; per encabir-s’hi, molts joves—i ja no tan joves—han d’empetitir les seves idees i rebaixar la seva intel·ligència fins a nivells caricaturescos. Noms com els de Clàudia Rius (1994), Joan Grivé (1995), Juliana Canet (1999), Alexànder Golovín (1999), Ot Bou (1999), Bru Esteve (1999), Long Li Xue (2000) o Maria Bouabdellah (2002), entre d’altres, formen part de la nova fornada d’arlequins a sou.

Aquest grup, encara en conformació, constitueix l’avantguarda mediàtica del projecte de substitució del règim del 78. Allunya el jovent de l’independentisme nacionalista per situar-lo en uns difusos «antiracisme», «antifeixisme» i «transfeminisme», inofensius i útils per passiva a Espanya. L’aparença revolucionària i innovadora—a cada generació tot sistema humà es reinventa per poder subsistir—amaga una essència subversiva, funcional al poder. Lògicament, seria estrany que unes idees revolucionàries apareguessin simultàniament en programes de ràdio i televisió sense ser calumniades i que, a més, el contingut generat fos recompensat amb premis.

Essent el públic nominalment rei —en escollir els seus representants—, qui en dirigeix l’opinió és el rei de fet. La teranyina del poder a Catalunya ho sap i periòdicament realitza batudes, comprant o destruint segons convingui. La Caixa presta i proporciona, simultàniament, finançament per a l’opinió mediàtica i per a les campanyes dels partits de tot signe. Aquest control indirecte genera que només siguin visibles partits amb unes idees concretes i que, quan aquests arriben al poder, hi restin endeutats. Al nostre país, cap projecte polític ha triomfat sense el vist-i-plau de la maquinària mediàtica i financera alimentada per la banca. La força material del diner no entén ni de pàtries, ni de morals, ni de fronteres. La mateixa entitat bancària pot ensenyar retòrica a un Albert Rivera (1979) i convidar al casament de la filla del seu president a un Pere Aragonès (1982). A la cúspide les diferències desapareixen i es mostra descarnat i nu el simple imperi del diner i del seu partit únic: el liberal.

Mentre el Procés acabi d’arrasar la vida pública del país i es devori a si mateix, caldrà anar engruixint els marges: en l’ostracisme hi ha la llibertat.

És evident que és impossible de plantejar posicionaments trencadors, conseqüents i veritablement revolucionaris mentre es viu del sistema. Vist el panorama i la degradació general, l’única possibilitat de supervivència d’idees renovadores es produirà, necessàriament, als marges. El poder establert podreix o estrafà tot el que toca; és impossible viure de i contra el sistema simultàniament. Mentre el Procés acabi d’arrasar la vida pública del país i es devori a si mateix en última instància, caldrà anar engruixint els marges, pensant el demà de Catalunya sense constriccions ni limitacions de cap mena. En realitat, avui més que mai, en l’ostracisme hi ha la llibertat.

Números:

Frederic J. Porta

Frederic Porta és director de la revista Esperit. Politòleg i historiador, és doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en el pensament polític contemporani.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.