Apunts sobre la nació espanyola

El nacionalisme espanyol vol retrotraure’s en el passat, però la nacionalitat espanyola és un invent castellà modern.

Apunts sobre la nació espanyola

El nacionalisme espanyol vol retrotraure’s en el passat, però la nacionalitat espanyola és un invent castellà modern.

El nacionalisme espanyol es troba actualment en procés de regeneració teòrica i ideològica en general. Des de l’alt right espanyola fins als grupuscles pseudomarxistes, aquest replantejament es concreta amb la represa de postures atàviques diverses, adesiara contradictòries entre sí, sobre l’anomenada qüestió nacional espanyola. Un exemple d’aquest fenomen és la recuperació del fins ara pràcticament desconegut Gustavo Bueno, i la difusió de les seves idees per part de nacionalistes espanyols com Santiago Armesilla, o de l’intent tercerposicionista d’adaptar el paneslavisme de Dugin a un nacionalisme panhispànic “hispanista”. Aquest article vol ésser una doxografia d’aquests plantejaments, transversals en major o menor mesura en totes les tendències del nacionalisme espanyol; una aproximació necessària per aturar, rebatre i desmentir les concepcions errònies que darrerament sembla que guanyen tracció arreu.

Qualsevol nacionalisme té la necessitat palingenètica d’establir un passat propi. En el cas espanyol, alguns nacionalistes veuen en la Hispània romana el primer precedent d’una suposada nació espanyola. Naturalment, l’ordenament provincial romà—que canvià entre República i Imperi—no reflectia una essència perenne, sinó més aviat una projecció del model de subjugació dels llatins en un espai geogràfic delimitat. En aquella època, la Península Ibèrica es trobava habitada principalment per ibers, celtes, celtibers, romans, grecs i fenicis, amb dinàmiques pròpies i clarament diferenciades entre sí. En aquest sentit, és senzill concloure que la Hispània romana no era en cap cas un marc nacional unitari i unívoc, ans una constel·lació heteròclita de pobles.

Qualsevol nacionalisme té la necessitat palingenètica d’establir un passat propi.

Un altre tòpic de la historiografia nacionalista espanyola és buscar en la conquesta visigoda de la Península un altre punt de continuïtat que, a més, els connecta amb Europa. El Regne Visigot no només no tenia un abast hispànic en el sentit peninsular, ja que va arribar a comprendre àmplies parts de l’actual Occitània, sinó que la seva continuïtat genètica o cultural amb algunes de les poblacions espanyoles actuals és més aviat vaga. Els visigots, que els historiadors xifren al voltant de 300,000, es van instal·lar com a elit entre gran part dels pobles existents a la Península. En el context de la invasió de Tariq Ibn Ziyad, la majoria d’aquells que no van passar-se al bàndol musulmà van refugiar-se a les zones muntanyoses del nord peninsular, principalment a Astúries però també a Catalunya. Així doncs, malgrat que les elits “espanyoles” i les poblacions de la zona nord-centre de la Península sí que incorporaran l’herència visigoda, no passa el mateix amb la població espanyola en general.

I aquí és on s’inicia el segon mite més important per al nacionalisme espanyol: la Reconquesta. La historiografia oficial li ha volgut trobar, post hoc, un caràcter de procés necessari, de buit a omplir, de destí esperant ser complert. En aquest paradigma, els Reis Catòlics senzillament i de forma inevitable tanquen el que Don Pelayo inicia a Covadonga. Tanmateix, aquesta visió exclou la gènesi a la Península de pobles diferents, amb maneres diferents de funcionar i amb greus conflictes i enfrontaments entre sí. Els catalans mateixos, per exemple, poc hi tenim a veure amb Don Pelayo; la gènesi de la nostra nació es troba en Carlemany, que és qui expulsa els musulmans de la Catalunya Vella i genera els comtats catalans, aragonesos i bascos. En aquests tres casos, és el paisatge de muntanya i el caràcter fronterer el que conformaran la manera de ser dels diversos pobles. En el cas català, la contribució genètica dels francs serà la més rellevant de tota la Península. La creació de l’anomenada Marca Hispànica—inventada al segle XIX—no fa referència a cap nacionalitat espanyola inexistent, sinó a la re-identificació vers l’Imperi Romà en què els carolingis van participar.

En aquest context, cal recordar que a la Península Ibèrica hi existeixen una multitud de regnes cristians: Aragó, Astúries, Castella, Galícia, Lleó, Pamplona/Navarra, Portugal, i els comtats catalans. Cadascuna d’aquestes entitats polítiques presenta les seves pròpies particularitats, llengües diferenciades, etcètera. Cal tenir en compte els condicionants geopolítics de cada indret: Catalunya mirava cap a Occitània fins a la batalla de Muret, i després inicià l’expansió mediterrània, vetant als aragonesos l’accés al mar; Navarra s’orientarà cap a l’Aquitània i la Gascunya, interferint ocasionalment en els afers aragonesos. Galícia no podrà expandir-se cap a enlloc, rodejada d’Astúries, Lleó i Portugal. Per contra, Castella es troba amb una única via d’expansió, cap al sud, en competició amb el Regne de Lleó. El caràcter erm i àrid de Castella només hi fa viable la ramaderia, i a la llarga acabarà impulsant a la noblesa castellana a la conquesta exterior i a l’absorció d’altres regnes. Així doncs, durant l’Edat Medieval, la nació espanyola segueix sense existir, malgrat que comença a emprar-se el nom d’Espanya per referir-se a l’antiga Hispània romana.

Durant l’Edat Medieval, la nació espanyola segueix sense existir, malgrat que comença a emprar-se el nom d’Espanya per referir-se a l’antiga Hispània romana.

El tercer moment de gènesi nacional reivindicat pel nacionalisme espanyol és el matrimoni dels Reis Catòlics a finals del segle XV. Doncs bé: precisament en aquest moment hi ha quatre entitats polítiques a la Península: la Corona d’Aragó, la Corona de Castella, el Regne de Navarra, el Regne de Portugal i el Regne de Granada. Fins i tot en aquest moment volgudament fundacional, les quatre entitats polítiques no poden ser més diferents pel que fa a la genètica, l’economia, les llengües, les lleis i les costums. A més, si és aquest el punt aparent d’unificació nacional: per què no formen part d’Espanya els Regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya? I Portugal, que també era una nació hispànica de la Península?

Curiosament, l’únic moment que en certa manera podria ésser reivindicat com a moment de constitució nacional per part dels espanyols, no ho és mai: el Decret de Nova Planta de després de la Guerra de Successió. És en aquell punt en què, formalment, des d’un punt de vista legal, les múltiples nacions de l’estat espanyol passaven a ésser meres nacionalitats. De facto, consolidava a nivell pan-català el mateix que Castella ja havia aplicat amb asturs, lleonesos i gallecs. Tanmateix, aquest aparent moment de gènesi nacional tampoc va reeixir: cinquanta anys després, amb la obertura del comerç amb Amèrica, Catalunya va iniciar el llarg camí cap una Revolució Industrial que esquivaria Castella de forma quasi completa.

El quart moment espanyol d’unificació nacional és la Guerra del Francès on, aparentment, la pluralitat interna del país s’hauria unificat sota una única bandera, en combatre l’ocupant francès. De fet, aquesta tesi, que és en la que es fonamenta el patriotisme de base constitucional o liberal, en realitat no és més que una martingala intel·lectual per equiparar l’estructura jurídico-legal d’un estat a una aparent realitat nacional. Es tracta d’un mer sil·logisme lingüístic: “com que la Constitució està basada en la nació espanyola, i és el poble espanyol en armes el que ha aconseguit la Constitució, la nació espanyola existeix”.

El patriotisme de base constitucional o liberal no és més que una martingala intel·lectual per equiparar l’estructura jurídico-legal d’un estat a una aparent realitat nacional.

Aquesta perspectiva, en aquesta o d’altres formes, és la que predomina entre el progressisme espanyol. Naturalment, tal paradigma ignora que al segle XIX les elits catalanes estan intentant ésser la Prússia o el Piemont d’Espanya, seguint les tendències del moment a Alemanya o Itàlia. Les constants topades amb el deep state espanyol—les elits castellanes—impossibiliten qualsevol possibilitat del naixement d’una “nació espanyola” alterna a la “nació espanyola-castellana”. Cal destacar, a més, que aquest projecte liberal de creació d’una nació espanyola provoca, en part i en paral·lel, tres guerres civils durant el propi segle XIX: les guerres carlines.

És, de fet, al segle XX on s’hi donaran dos moments no reconeguts però fonamentals en la creació de la nació espanyola, a través de dues dictadures militars. Si bé Primo de Rivera és notòriament repressiu amb la llengua i la cultura catalanes, l’artífex del projecte d’enginyeria demogràfica més notòria d’Europa no serà altre que Franco. Amb el moviment de més d’un milió i mig d’espanyols cap a Catalunya, s’assegurava el trencament de la continuïtat entre terra i poble. D’aquesta manera, la contribució franquista a la creació de la nació espanyola no ho va ser tant a nivell teòric sinó a nivell social i sociològic, amb la creació d’enclavaments espanyols a Catalunya. La única manera de no treure a col·lació el caràcter estranger dels desplaçats era afirmar que no ho eren, d’estrangers, perquè aquella terra sempre ho havia estat, d’espanyola. Tanmateix, com hem resseguit en aquest article, ni en l’Hispània romana, ni durant el senyoriu dels Reis Gots, ni en l’època dels Reis Catòlics, i ni tan sols durant el segle XIX es pot afirmar que existís res que pogués considerar-se com a nació espanyola; almenys, en el mateix sentit que la nació alemanya o francesa.

Podem afirmar, doncs, que la nació espanyola és la forma moderna que prèn la nació castellana. En el seu procés de consolidació, aconsegueix reduir a meres nacionalitats i expressions regionals als aragonesos, asturs, lleonesos, càntabres, extremenys, andalusos i murcians. Els tres primers pobles esmentats són els que més clarament posseïen el rerefons històric i l’esperit propis per esdevenir, en potència, nacions en el sentit modern; emperò, Castella-Espanya aconsegueix assimilar-los com particularitats cantonals abans d’entrar al segle XX. El cas d’èxit més clar és el de Portugal, que aconsegueix evadir la unió dinàstica i crear el seu propi imperi colonial. L’absorció de catalans, bascos i gallecs durant el segle XIX és impossible per la relativa debilitat de l’estat, i aquests tres pobles aconsegueixen convertir-se en nacions modernes abans que Espanya els aconsegueixi reduir a nacionalitats. En darrer terme, cal no oblidar que, mentre nacions com la russa o l’alemanya van completar el seu procés de construcció nacional als segles XIX i XX, el procés de nation-building espanyol segueix en marxa, i el nacionalisme català no pot restar al marge del seu anàlisi teòric i ideològic en general.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.