Apunts per a la reindustrialització

La «burgesia nacional» ha deixat d’existir com a tal: ha esdevingut internacional. Catalunya ha de recuperar el seu ímpetu industrial per garantir la seva independència, construint un sistema antifràgil adaptat a les seves característiques.

Apunts per a la reindustrialització

La «burgesia nacional» ha deixat d’existir com a tal: ha esdevingut internacional. Catalunya ha de recuperar el seu ímpetu industrial per garantir la seva independència, construint un sistema antifràgil adaptat a les seves característiques.

El debat sobre política industrial i reindustrialització emergeix periòdicament a Catalunya. Darrerament, algunes veus han anat més enllà, plantejant fins i tot la planificació central com una possible sortida a la crisi econòmica actual. Mentrestant, d’altres mantenen la seva fe en el catecisme del lliure mercat com a mecanisme regulador. Mentre uns esgrimeixen visions pamfletàries sense ni tan sols conèixer amb profunditat les experiències històriques dels sistemes de planificació, els altres fetitxitzen l’economia neoclàssica com si es tractés d’una revelació divina.  A continuació presentarem algunes idees generals per a la reflexió, tot adduint que ambdues visions s’allunyen d’una comprensió concreta de les característiques ambientals i socials de Catalunya, de la seva inserció en el sistema econòmic global, i de les bases que la nostra pàtria necessita per garantir la seva independència i la prosperitat dels seus habitants.

Qui duu a terme la política econòmica? Què entenem per política industrial? En tots dos casos, l’actuació dels anomenats «estats capitalistes avançats» és tova, puix es limita a influir—en major o menor mesura—les condicions fiscals i del mercat de treball domèstic per atreure capital o mà d’obra segons convingui. Aquesta dinàmica és especialment clara en un sistema altament globalitzat i interconnectat amb una burgesia nacional que, a diferència dels segles XIX i XX, generalment ha deixat d’actuar com a tal. Aquesta classe social—si és que existeix com a tal en el present—generalment no té la major part del seu capital invertit al seu propi estat, sinó repartida arreu del món en diverses inversions i productes financers, així com en els arxiconeguts paradisos fiscals. De fet, la burgesia obra coherentment des d’un punt de vista probabilístic. Nassim Taleb (1960) n’explica els motius: la diversificació—tant per sectors com a nivell espacial—és la millor prevenció davant els riscos inevitables com els desastres naturals, les guerres i els cops d’estat, així com els canvis polítics en el règim fiscal o en el mercat laboral. Caient en una certa tautologia, el denominador comú de totes les catàstrofes és precisament la seva imprevisibilitat.

Algú podria replicar —de forma certament suspicaç—que la necessitat de mà d’obra tecnificada i qualificada permet de presentar una alternativa més resilient als canvis en els factors productius i els mercats. Tanmateix, i deixant de banda els anys, recursos i incentius necessaris per formar treballadors industrials, quins avantatges presenta Catalunya o Espanya respecte d'Alemanya o el centre d’Europa? En el marc de la UE i l’espai Schengen, i amb l’anglès com a llengua de prestigi i cultura comuna, és viable importar treballadors qualificats que fins i tot poden tornar al seu país a passar el cap de setmana. Els vols internacionals barats eliminen parcialment l’avantatge del savoir faire concentrat en clústers i districtes. L’Internet fa possible d’externalitzar tasques com el disseny industrial. Finalment, els productes amb major valor afegit com ara l’electrònica complexa i la indústria biomèdica no són que la darrera baula d’una llarga cadena de producció, i per tant, poc propensos a beneficiar-se de dinàmiques d’avantatge competitiu en la línia de Hecksher-Ohlin.

La burgesia nacional, a diferència dels segles XIX i XX, generalment ha deixat d’actuar com a tal—si és que existeix com a tal en el present.

I és aquest darrer punt que és especialment important. Qualsevol política industrial que impliqui seguir formant part de les cadenes logístiques i de producció globals implica necessàriament una posició de debilitat extrema davant els canvis en l’ordenament mundial, o en les periòdiques i sistèmiques crisis que experimenta. Si qualsevol dels estats membres de les Nacions Unides decideix d'oferir menys impostos a les empreses, salaris més baixos, menor conflictivitat laboral i més seguretat per a les inversions, quina racionalitat econòmica pot tenir una empresa per incórrer en pèrdues de beneficis?

La noció del cost d’oportunitat plana sobre les ments dels capitalistes, i la caiguda del guany—potencial o real—és antitètica a la pròpia raison d’être de les empreses. No pot ésser d’altra manera en un sistema regit per la crematística. El problema de l’economia del degoteig—«trickle-down economics»—és que proporciona a l’afany de lucre un paper rector en l’economia. Tanmateix, el proveïment de recursos materials per a la societat no pot romandre exclusivament als atzars i les voluntats d’una classe rendista desarrelada: és la garantia ulterior de la sobirania nacional. Encara que tal vegada els seus productes siguin poc competitius en els mercats internacionals a curt termini, els estats industrialitzats que produeixen béns capitals i productes de consum bàsics estan molt més ben preparats per fer front a qualsevol contingència, com una caiguda del comerç internacional.

Per a esdevenir resilient i forta, Catalunya ha de retrobar el seu ímpetu industrial decimonònic.

En un article anterior, vam ressenyar com el sistema econòmic de postguerra depèn de forma absoluta dels costos de transport, que depenen, al seu torn, de l’alta disponibilitat d’energia barata. En essència, podríem descriure el sistema econòmic present com a global, interconnectat i amb una creixent mobilitat de la mà d’obra i del capital que precisament desincentiva les inversions de llarga durada en un espai territorial concret. En aquest context, hauríem de preguntar-nos: què passaria amb qualsevol de les indústries presents a Catalunya si aquest sistema global col·lapsés, ja fos de forma transitòria o indefinida? Seria possible alimentar la població catalana en les mateixa mesura i als mateixos preus? D’on prové l’utillatge i la maquinària agrícola del nostre país? La crisi del coronavirus ha posat de relleu, per exemple, la dependència europea del material sanitari xinès, o de l’estoc limitat de les empreses en un moment de tancament de fronteres.

Per a esdevenir resilient i forta, Catalunya ha de retrobar el seu ímpetu industrial decimonònic, tot repetint—i millorant—el que alguns historiadors han considerat una Industrialització per Substitució d’Importacions. Aquesta vegada, però, no comptarà amb el suport d’una burgesia local dinàmica, ni amb un context internacional favorable. Encara que volgués, tampoc podria emprendre el camí de la direcció vertical de l’economia, perquè ni tan sols disposa del control sobre el seu propi territori. La tasca, doncs, necessàriament implicarà de trescar un camí propi, adaptat i compatible amb la seva geografia, els seus recursos naturals i el seu patrimoni en general, així com la correlació de forces existent a l’estat, prescindint tant dels extremismes caòtics del lliure mercat com d’una planificació central ineficient alhora que impossible sense un estat propi.

Números:

Marc Maynou

Marc Maynou és editor de la revista Esperit. Doctor en història econòmica per la Universitat de Barcelona, centra la seva recerca en l'àmbit de la història ambiental.

Més articles d'aquest autor

La teva subscripció s'ha realitzat amb èxit. Benvingut a la Revista Esperit!
Finalitza el pagament per tal d'obtenir accés complet a la revista.
Bentornat, has entrat amb èxit a la Revista Esperit.
El teu compte ha estat activitat i ja tens accés a tot el contingut.